No ha mucho, el poeta Antonio Tello nos deleitaba con la lectura de un fragmento del poema "Grecidad", de Iannis Ritsos, el griego inmortal que nunca renacerá, pues supo ver que en la discontinuidad del tiempo es posible asilarse si se sabe fijar el ser en alguno de sus segmentos. Ahora acudo a él y a él, al poeta en cuyo interior habita el poeta. Dice el heleno en "Ismene":
"Vine més sovint -em dones una alegria. Per aquests topants/ el temps és lent; ja no arriba ni se'n va res,/ si no comptem el sabut deteriorament de la fusta dels mobles,/ de les bigues de la teulada, dels empostissats, de les escales,/ dels arrebossats, dels estris, de les cortines, dels domassos;/ un deteriorament pausat, un rovellar-se silenciós, sobretot de les mans i les cares.// Els grans rellotges de paret són aturats -no els dóna corda ningú;/ i si alguna vegada em planto al seu davant, no és per mirar l'hora,/ sinó el meu propi rostre, emmirallat als seus vidres,/ estranyament blanc, de guix, impassible, com al marge del temps,/ mentre en el seu fons obscur les busques aturades,/ just al darrere de la meva imatge, són un bisturí absurd/ que ja no ha d'obrir cap ferida, que no m'ha/ de prendre res més -ni temor ni esperança, ni espera ni impaciència."
(Pertanyen, aquests versos, al poema "Ismene", inclòs a "Tres poemes dramàtics", alhora part del llibre "Quarta dimensió", del poeta Iannis Ritsos. La magnífica traducció és la que va fer en Joan Casas per a Edicions de l'Albí.)
