L'EDAT DECREIXENT

Ningú no pot negar que els poetes de fa mil anys, els trobadors, van assolir les més altes cotes de sensibilitat i tècnica poètiques. Contràriament a allò que hom pensa, d'ençà d'aleshores s'ha esdevingut una davallada tant de l'home com de l'escriptor. Us faré només cinc cèntims del pa que es coïa als forns de la baixa edat mitjana:

"La nostra amor fa com la branca de l'espí, que està tremolant en l'arbre tota la nit, sota la pluja i la gelada, fins a l'endemà, que el sol s'expandeix per les verdes fulles i el brancatge. Encara em recordo d'aquell matí que posàrem fi a la guerra i que ella em donà un present tan gran: el seu amor i el seu anell; Déu em permeti de viure fins que hagi posat les mans sota el seu vestit!"

(Guillem de Poitiers, duc d'Aquitània, 1071-1127.)

"I: He estat en greu dolor per un cavaller que em festejava, i vull que per sempre sia sabut que l'he amat ultra mesura. Ara veig que he estat abandonada per no haver-li atorgat la meva amor; i em passo una gran pena, de dia i de nit.
II: Bé voldria tenir el meu cavaller, una nit, nu entre els meus braços. Que feliç que se'n sentiria, si jo li fes de coixí! N'estic mé enamorada que Floris no ho estigué de Blancaflor; jo li ofereixo el meu cor i el meu amor, el meu seny, els meus ulls i la meva vida.
III: Bell amic, plaent i bo: quan sereu meu? Si pogués jeure amb vós, una nit, i fer-vos una besada amorosa! Sapigueu que tindria gran plaer de tenir-vos com a marit, amb tal que em prometéssiu de fer tot el que jo voldria."

(Beatriu de Dia, comtessa de Dia, ca 1160.)

[Tots dos textos pertanyen a la crestomatia "Els trobadors", a cura d'Alfons Serra-Baldó.]