"Bé que jo de mentir t'he protegit/ i t'he honorat com n'he estat capaç,/ ingrata llengua, mai però no m'has/ honrat, ans m'has irat i avergonyit:// que quan més m'ha calgut el teu delit/ per demanar mercè, llavors estàs/ més freda i tot, i si paraules fas,/ són imperfectes, com d'un adormit.// També llàgrimes tristes, a les nits/ m'acompanyeu, quan més vull estar sol,/ i ja fugiu cap a la meva pau;// i vosaltres que em deu angoixa i dol,/ sospirs, llavors sortiu lents i partits:/ només el rostre el cor diu sense frau."
(Sonet nº 49 del "Cançoner" d'en Francesco Petrarca, d'acord amb la traducció de Miquel Desclot que fa un mes, encara no, ha sortit de la impremta de l'editorial Proa.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada