La darrera vegada que et vam veure va ser a Sitges, tot just quan s’ensumava l’estiu. Caminaves de bracet del teu espòs carrer de les Parellades avall. A penes vam poder veure-hi els vostres caps entre els vianants que passejaven la tarda, la petjada daurada de la qual dóna lluentor ara al teu record. No sabíeu que sabíem o intuíem, però en aquell moment nosaltres sí sabíem que no sabíeu. Tant de bo ni vosaltres ni nosaltres res no sabéssim a hores d’ara i tot es reduís a un joc de lums i ombres una tarda sitgetana d’estiu. No pot ser discreta la mort, ni l’amor deixar de cercar la remor de la vida. Ens sobra tot l’ocàs, potser.
P.S.: Ha estat un honor conèixer-te, Maria Lluïsa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada