"¿Per què cantem? No pas per dir cantant/ Tot allò que podríem dir parlant, sinó/ Per dir precisament el que de cap manera/ No diríem mai, el que no pensem, el que/ No surt si no és d'aquesta flor del cant,/ D'aquest arbre que puja, d'aquesta intensitat/ Somiada i viscuda, la que pensa les coses/ Impensades amb un esforç tan natural/ Com la respiració, com els batecs del cor./ Els homes sants, eixuts de tant cantar,/ Els grills del camp que s'alimenten/ De res, de l'aire, del seu cant, els presoners/ A les gàbies dels nens, minúsculs/ Artistes de la gana, experts rascadors/ D'unes ales que han convertit el vol/ En música, l'amor en un reclam-/ I dius: ¿no són ells, els grills, com/ Nosaltres? ¿Però què vols dir que són com?/ ¿Que no són pas nosaltres en una altra vida?/ Esca i pecat, virtut i pena, tot reunit/ En una nova existència, en una/ Resurrecció en la forma exacta/ De l'antiga passió, com tants gossos/ Al carrer -no oblidis els vigilants/ De Pompeia-, o els ocells a dalt dels arbres,/ O els llimacs en senders humits sortint/ De sota les ortigues, o la ja no tant menystinguda/ Bellesa del cos, més la tampoc no tant invisible/ Bellesa de l'ànima."
(Inici del segon poema de la part III, "Davant de la tomba d'Orfeu", del llibre de Jordi Ibáñez Fanés "Un lloc perillós".)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada