UNA SALUTACIÓ AVARADA (PER A NA MARIA VIDAL, IN MEMORIAM)

Hi ha un lluïment primer, o últim,/ en la mort, una mirada elidida,/ però gens distreta; hi ha un senyal/ d'intel·ligència que només rep qui,/ veritablement, se'n fa càrrec. Perquè.../ a qui pertany, la mort? Vet ací els homes/ vius esguardant els homes morts, enraonant/ amb..., enraonant tots sols, cadascú en el si/del seu silenci. Hi ha un lluïment/ que festiva la cruïlla on dos futurs/ es diran adéu per sempre més i s'allunyaran/ tot abolint cap possibilitat de/ passat. Hi ha un lluïment en la mort/ que nega l'urna tant com el cadàver/ i l'aire i el nervi de la sang: és,/ potser, el resplendor del que, ensems,/ ens hem deixat vora els llavis.