El meu admiradíssim Stefan Zweig (Viena, 1881-Petròpolis, 1942), l'home que hom creia el més pacifista dels escriptors i intel·lectuals de la seva època, també té un passat que contradiu i fins i tot defrauda l'alta estima que li tinc. Nogensmenys, trobo que la contradicció de tant en tant mena a la rectificació, i potser aquest va ser el seu cas. Per bé que la seva obra restarà per sempre més entre les destacades de la història de la literatura universal, és bo copsar-ne aquella part que ens deixa veure les misèries d'un ésser humà sotmès al daltabaix de la guerra. Us hi tanscric el fragment inicial de l'article "Unes paraules sobre Alemanya", datat a Viena el dia 6 d'agost de 1914. La Gran Guerra acabava de començar:
"Ara Alemanya ha de colpejar amb tots dos punys, a dreta i esquerra, per sostreure's al doble encerclament dels seus enemics. Cada muscle de la seva magnífica força nacional ha assolit la màxima tensió, cada nervi de la seva voluntat vibra de coratge i confiança. En absolut afeblida durant el fructífer període de més de quaranta anys de pau, sinó envigorida i fortament armada per la consciència constant de la viva proximitat de l'enemic, i a cada minut de tots aquests anys preparada per a la guerra gràcies a l'assenyada seriositat i prudència que constitueix el tret més valuós del caràcter alemany, ara ens fa costat com a germana d'armes. El bon veïnatge ha esdevingut unitat, aquesta hora fervorosa ha soldat indissolublement el destí d'Alemanya amb el nostre. I qualsevol pensament que avui a Àustria només s'ocupés del nostre destí, amb neguit o esperança, sense tenir en compte també el destí alemany, seria una deslleialtat envers una gran lleialtat i d'un egoisme perillós".
(Del llibre "El món de 1914" traduït per Marc Jiménez Buzzi, Girona, Edicions de la ela geminada, 2014.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada