"ANTÒNIA. [...] ¿Qui és la classe obrera? ¡Som nosaltres! ¿Saps? Amb la nostra mala bava i la nostra misèria, som iguals que els altres veïns que despatxen de les seues cases. Mira'ls: semblen les files dels camps de concentració. Però tu no vols veure com estan realment les coses. Tu vols continuar amb els ulls tapats. Tu no arribes ni a socialista... Tu ets un sagristà d'esquerres, ¡un covard!
JOAN. [...]¡Jo no sóc un covard, no senyora! Jo veig que la política del meu partit fa fàstic. ¡I diuen que són d'esquerres! Sí, jo em sent enganyat, perquè no es pot dir als patrons: 'Escolte, vosté perdone, faça's una miqueta cap allà, deixe'ns respirar un poquet. Siga vosté més amable, més comprensiu, més humà; siga cristià, siga demòcrata, siga socialdemòcrata, no sé, siga liberal, siga reformista, ¡siga alguna cosa!' No. L'única forma d'enraonar amb ells és tirar-los a la tassa del wàter i estirar la cadena. Comprenc la fúria dels obrers. Jo també estic furiós. La ràbia que porte en el cos no va contra tu, Antònia, sinó contra mi mateix, perquè em sent utilitzat, perquè el partit no està ací, amb nosaltres, ni al carrer, amb tota aquesta gent que es quedarà sense casa... Segur que el periòdic, demà, dirà que som una colla d'avalotadors."
(Fragments de l'escena divuitena de l'acte segon de l'obra "¡Ací no paga ni Déu!, de Dario Fo, segons la traducció al català de València d'Empar Claramunt i Josep Ballester per a Edicions Bromera de l'any 1992.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada