"Hem assistit al funeral del nostre amor./ L'esquela no ha sortit en cap diari./ Jo volia dir el respons/ però el meu discurs/ era un embull incomprensible./ Tu també ho has provat/ i no sé si és que no et sentia/ o potser no ho entenia/ però els mots que proferies/ semblaven el repic/ d'una màquina d'escriure./ (Un so més antiquat que el del teclat de l'ordinador.)/ I és que és això, que s'ha fet vell/ el nostre amor. No ha mort/ precisament d'inanició,/ que era de vida./ Vam abocar-hi molt de tot,/ i al final era un obès/ que no es movia del sofà de casa,/ amorrat a les pantalles,/ i amb prou feines deia res./ No sé si és que s'ha fartat del seu cos,/ o, simplement, de nosaltres./ I, per cert, t'has fixat que al funeral/ no hi ha vingut ningú?"
(El poema "Solemnes exèquies" obre "Inferns del tresor humà", primera part del llibre "Dret al miracle", de Víctor Obiols, premiat amb el Carles Riba 2015.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada