"Jo em canto i m'enalteixo,/ i allò que m'atribueixo us ho podeu atribuir,/ perquè cada àtom que em pertany també us pot pertànyer.// Jo vaiverejo i crido la meva ànima,/ jo m'inclino i vaiverejo observant a lloure un bri d'herba estival.// La meva llengua, cada àtom de la meva sang, vénen d'aquesta/ terra i d'aquest aire./ Nascut aquí de pares i avis que també hi nasqueren,/ jo, ara, als trenta-set anys, començo/ i no espero aturar-me fins a la mort.// Els credos i les escoles els deixo al marge,/ a la distància suficient per a saber allò que signifiquen, però sense oblidar-los./ Jo protegeixo el bé i el mal, deixo parlar tots els atzars/ i la naturalesa sense fre amb la seva energia original./ Les cases i les cambres són plenes de sentors, les codines són coronades de perfums./ Tot això ho respiro, i em plau:/ els efluvis podrien embriagar-me, però no els ho permeto./ L'atmosfera no és un perfum, no té fragància, no fa olor,/ en tinc sempre la boca plena, n'estic enamorat,/ i aniré cap al riu, travessant el bosc, sense roba, nu,/ per tal de gaudir del seu contacte."
(Fragment inicial del "Cant de mi mateix", de'n Walt Whitman, d'acord amb la traducció del poeta Agustí Bartra per a Edicions 62.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada