Sortosament, la jove filosofia ha pres una embranzida tal en l'anàlisi d'allò que Plató anomenava realitat que encara som a temps de capgirar-ne més d'un vici. Llegim la Marina Garcés:
"A finals del segle XIX, els escriptors i els pensadors europeus es queixaven que les paraules els arribaven gastades, cansades, desfetes. [ ] Havien perdut vitalitat, és a dir, capacitat de dir i d'expressar la vida que les mou. [ ] Amb l'experiència de les guerres mundials, al segle XX, el sentit es va trencar i el llenguatge va emmudir. Després d'aquesta mort col·lectiva, a nosaltres les paraules ens arriben estandarditzades, saturades, redundants i organitzades en segments de públic i d'interès. N'hi ha per a tothom i a tothora. La qüestió és que no s'aturin. Que la comunicació no s'interrompi. Que l'activitat no pari. Que sempre tinguem alguna cosa més a dir, a punt per ser repetida. Sempre la mateixa, encara que sembli diferent, per no tocar mai la realitat. Les paraules formen part, així, d'un flux ininterromput que connecta vida privada, afectes, professions, informació i opinió en una pasta enganxifosa que no ens deixa respirar.// Pensar és aprendre a respirar. Res més senzill i res més difícil."
(Fragment del pròleg, titulat "Un mapa inacabat de pistes", a l'obra "Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilles" que na Marina Garcés tot just acaba de donar a conèixer mitjançant l'editorial Arcàdia.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada