El 19 de setembre de 1914, Stefan Zweig va publicar l’article titulat “Als amics de l’estranger”. Feia dos mesos, encara no, que havia esclatat la Gran Guerra, que és com es va conèixer la Primera Guerra mundial. L’escriptor que avui lloem sense empatx per la extraordinària qualitat literària de la seva obra encetava l’escrit periodístic tot dient el que segueix: “Adéu, estimats, companys de tantes hores fraternals a França, Bèlgica i Anglaterra, hem d’acomiadar-nos per una llarga temporada. Cap paraula, cap carta, cap salutació que avui us enviés a les vostres –ara enemigues- ciutats, no arribaría a les vostres mans i, encara que us trobés, no us tocaria el cor. Nosaltres, tant de temps units en l’amistat i l’afecte comú, de cop i volta ens trobem separats per la força; però no ho lamento pas. Perquè, per primera vegada, si ara entauléssim un diàleg –ni que fos per escrit-, ja no ens entendríem. Ja no som els mateixos d’abans d’aquesta guerra, i entre els nostres sentiments s’interposa el destí de la nostra pàtria. En aquests dies em sou llunyans, em sou estrangers, i cap llengua, ni la nostra ni la vostra, no ens faria estar més a prop ni sentir-nos més familiars. Adéu, estimats, adéu, companys!// ¿Per ventura sóc desagraït, perquè el meu sentiment us nega en aquesta hora? No, no ho cregueu pas, no he oblidat res, cap ni una de les nits en què ens miravem als ulls per damunt de la taula hospitalària, en què caminàvem de bracet pels carrerons somiosos, que ara potser crepiten per les descàrregues dels fusells i tempestegen sota la pluja de foc; sé que tenia una llar a casa vostra i un dret fraternal al vostre cor.”
Mirem de fer memòria, ni que sigui la dels altres. Compte, amb els comptes enrere!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada