Potser no és aquesta cap resposta, però sí un intent:
"Arezzo meu, Sansepolcro i Monterchi,/ triangle màgic, pur, de l'esperit./ Hi torno ara, altre cop, i m'assalta/ al fons del cor aquella emoció/ dels dinou anys. Amb el cos rebregat,/ pro amb la mirada de l'ànima clara./ Recordo aquella ploranera oculta/ que em va agafar mentre mirava els frescos/ a San Francesco -exaltat, sol amb mi-/ i callava. La bellesa és amarga/ perquè ens fa veure tal com som. Només/ el desig d'apressar-la ja ens fa mal./ ¿Plorem per l'èxtasi o plorem pel dolor?/ Tot això als dinou anys no pots saber-ho./ La bellesa és amarga i és allà,/ pura, incontaminada, i ens espera.// Aquest camí d'avui no és diferent/ d'aquell de fa sis anys o bé d'aquell/ d'en fa més de cinquanta. Els turons/ són verds igual i, a dalt, els casalots/ envoltats de xiprers són els mateixos./ Pro el cel tan blau del record és avui/ solcat a estones per núvols barrocs./ La bellesa és amarga i són difícils/ els camins que ens hi porten, inclements./ Arezzo meu, Sansepolcro i Monterchi,/ us sento amb mi. M'acosto lentament:/ ja preparo les llàgrimes..."
(El poema "La bellesa és amarga" clou la "Petita suite toscana", segona part del poemari "Manera negra", de Narcís Comadira.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada