"Ara digueu: 'La ginesta floreix,/ arreu als camps hi ha vermell de roselles./ Amb nova falç comencem a segar/ el blat madur i, amb ell, les males herbes.'/ Ah, joves llavis desclosos després/ de la foscor, si sabíeu com l'alba/ ens ha trigat, com és llarg d'esperar/ un alçament de llum en la tenebra!/ Però hem viscut per salvar-vos els mots,/ per retornar-vos el nom de cada cosa,/ perquè seguíssiu el recte camí/ d'accés al ple domini de la terra./ Vàrem mirar ben al lluny del desert,/ davallàvem al fons del nostre somni./ Cisternes seques esdevenen cims/ pujats per esglaons de lentes hores./ Ara digueu: 'Nosaltres escoltem/ les veus del vent per l'alta mar d'espigues.'/ Ara digueu: 'Ens mantindrem fidels/ per sempre més al servei d'aquest poble.'"
("Inici de càntic en el temple", poema que ret homenatje a Joan Salvat-Papasseit i Salvador Espriu dedica "a Raimon, amb el meu agraït aplaudiment", pertany al poemari "Les cançons d'Ariadna".)
"Oh, que cansat estic de la meva/ covarda, vella, tan salvatge terra,/ i com m'agradaria d'allunyar-me'n,/ nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!/ Aleshores, a la congregació, els germans dirien/ desaprovant: 'Com l'ocell que deixa el niu,/ així l'home que se'n va del seu indret',/ mentre jo, ja ben lluny, em riuria/ de la llei i de l'antiga saviesa/ d'aquest meu àrid poble./ Però no he de seguir mai el meu somni/ i em quedaré aquí fins a la mort./ Car sóc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un/ desesperat dolor/ aquesta meva pobra,/ bruta, trista, dissortada pàtria."
("Assaig de càntic en el temple" pertany a la part III, "El Minotaure i Teseu", del llibre "El caminant i el mur".)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada