LA TROBALLA

A la "Setmana del Llibre en Català", que des del proppassat dia 7 i fins demà s'està celebrant davant per davant de la catedral de Barcelona, he fet una troballa poètica; és a dir, he fet "caixa literària", però també he afegit a la meva experiència de vida l'exemple dramàtic, o més aviat tràgic, de la poeta brasilera Orides de Lourdes Teixera Fontela (São João da Boa Vista, São Paulo, 1940-Campos do Jordão, São Paulo, 1998), de qui no havia sentit a parlar. Al breu pròleg, titulat "Orides Fontela, dona i poeta", que precedeix la seva "Poesia completa" (traducció del poeta Joan Navarro per a la editorial 1984), Veronika Paulics es plany de bon començament d'aquesta doble condició, dona i poeta, de la traspassada ara fa tot just vint anys: "Ser dona en un país que té una de les taxes més altes de feminicidis del món. Ser poeta en un país que té les taxes més baixes de lectors del món. Si les dones al Brasil actualment no ocupen gaire espai, les dones escriptores, especialment les poetes, rarament aconsegueixen sortir de l'anonimat, i són desconegudes pels lectors i quasi mai reconegudes per la crítica". La lectura de la poesia de Fontela està esdevenint una lliçó d'humilitat per a mi. Orides, l'extracció social pobra de la qual no va suposar prou entrebanc per arribar a ser mestra d'escola i bibliotecària, va morir a la indigència més absoluta. Llegim-la: "No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge. Si no fos per la poesia, jo podria estar en la més pura indigència; ni vosaltres, ni ningú no em reconeixeria; em moriria sense haver existit. És la meva única esperança de salvació, perquè descarto la salvació transcendental. La meva poesia se salvarà tota sola si té força per a això. Ella es defensarà tota sola, cada poema té el seu karma. D'ara endavant, no tinc ja cap responsabilitat sobre els meus poemes". I obro el llibre: "A un pas del meu propi esperit. A un pas impossible de Déu. Atenta al real: aquí. Aquí esdevinc". Més...