Encara estabornit, em defenso de no sé ben bé què. Potser els vostres desigs no en són els meus. O potser sí, però sou vosaltres qui no ho sabeu o no n'heu parat prou esment. Vegem:
"He perdut mitja vida aprenent certes coses/ que cap servei no em fan. Ara sé. Per això/ calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,/ on vaig exactament. He aprés moltes coses./ He aprés sobretot que vaig. Al de matí/ em llevaré la cara i tancaré la porta/ i tornaré al camí. Aleshores vosaltres/ sereu als vostres llits amb vostres mullers./ Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré/ al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria.// No sé d'on vinc. Em costa dir aquestes paraules,/ escriure-les. No sé d'on vinc. Només tenebres./ I un cansament. Voldria poder localitzar-lo/ al meu cos: no és possible. Intente començar,/ aclarir. És inútil. No me'n recorde. No/ ho he sabut mai. No sé d'on vinc. No sé d'on vinc./ No ho sé. No me'n recorde. No he estat mai en cap lloc./ Oh, no. Ja és prou. No sé d'on vinc; no em feu patir./ Ho he dit abans: ho he dit tan clar com he pogut./ No sé d'on vinc; no sé d'on vinc. No sé d'on vinc."
(Fragment del poema "Les nits que van fent la nit", del poeta Vicent Andrés Estellés.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada