Vull dedicar la lectura d'aquest meravellós poema a la meva estimadíssima fillola Míriam (Miri Lluna / Nya Danza), dona habitada per Invisibles i avatars un xic capriciosos:
"Doble és el camí: escolta el llaurador/ que solca la terra i conrea la memòria/ i extreu els trofeus que els anys van sepultar,/ escolta les veus que et parlen/ quan la teva, agosarada, s'atreveix a callar/ i prenen cos els Invisibles que sojornen les coses. / El camp que contemples, ara radiant/ sota la llum primaveral, és el mateix que va allotjar/ la batalla més sagnant. Però res no queda/ d'aquella violència, de la infinita crueltat,/ de l'ardor de les mutilacions. El vel de la bellesa/ ha cobert fèrriament el testimoni de l'horror./ Cap soroll no s'escampa a la pols./ Tot i que potser si et poses a escoltar/ se sent alguna cosa, un tímid murmuri,/ un lleu lament que gairebé no es distingeix/ en el silenci magnífic del migdia:/ sobre el mateix camp on ets/ jo vaig ser abatut per una veu mortífera./ Escolta-ho, fill orgullós i orfe,/ perquè potser és la seva veu."
("Els Invisibles", poema XV del llibre "L'esmolador de ganivets. Un poema", de Rafael Argullol, Quaderns Crema, Barcelona, 1998.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada