EL CIM DE LA SENSIBILITAT

M'abelleix força tornar a l'època dels trobadors i posar-me un xic melangiós i fins i tot ridícul -si hi pensem segons els temps que corren. I amb qui millor que amb Bernat de Ventadorn.

"I.: El temps se'n va, ve i torna, amb els dies, els mesos i els anys, i jo, ai las!, no sé què dir, que el meu desig sempre és igual. Sempre és igual i no es muda: una n'estimo i n'he estimat, de la qual no he obtingut mai goig.// II.: Ella no perd del riure, i a mi vénen dols i danys; m'ha fet entrar en un joc on tinc la pitjor part dues vegades, fins que arribem a un acord (car és amor perduda la mantinguda per una sola part).// III.: Certament, caldria que em blasmés jo mateix: no ha nascut mai ningú, de mare, que servís una dama tan debades com jo. Si ella no m'atura aviat se'm doblarà la follia, car 'el foll no tem fins que rep'.// IV.: Ja no seré més cantaire, ni seguidor de N'Eble; els meus cants, les meves passades i les meves melodies no valen gaire; res que jo faci o digui, no veig que em sigui profitós, ni hi veig millorament.// V.: Si mostro aparença joiosa, interiorment tinc el cor afligit: qui ha vist mai fer penitència abans que pecat? Com més suplico a la meva dama, més dura se'm mostra; i si no millora aviat, pervindré a la separació.// VI.: Està bé, però, que ella em venci en tot allò que vulgui: si ara és injusta amb mi i em fa esperar, en breu em tindrà pietat; això mostra l'Escriptura: 'en matèria de felicitat, un sol dia venturós val per cent'.// VII.: No em separaré d'ella en tota la vida, mentre estigui fort i sa: després que la grana ha sortit, el boll encara voleia molt temps. I si no es mostra sol·lícita, no per això la blasmaré, a condició que des d'ara s'esmeni.// VIII.: Ai, bona amor cobejada! Cos ben fet, delicat i polit, fresca cara acolorida, que Déu formà amb les seves mans! Sempre us he desitjat, i no m'agrada cap altra cosa. D'una altra amor, no en vull res!// IX.: Dolça dama ben criada: aquell qui us ha fet tan gentil vulgui donar-me la joia que espero de vós!"

("Cancó" és un cant de constància d'en Bernat de Ventadorn, trobador de les darreries del segle XII, i que va ser compilat i traduït del provençal al català per Alfons Serra-Baldó en el seu llibre "Els trobadors" l'any 1934.).