"Que no sàpigues passar la pàgina dels dies antics, dona,/ que la pols dels dies antics se't quedi aferrada sota les ungles,/ en forma de llunes blanques,/ dona en runes,/ no sé si ho deus al Proust que mai no has llegit,/ a l'angúnia dels llibres, al vers que t'encalça,/ a la verdor de la fruita o a la pluja incessant que t'habita.// Que se't facin pans de terra dels records, dona,/ i que els versos et creixin com plantes grasses,/ com rates imprevistes en la foscor de la cuina,/ com tempestes de sorra a l'ull del poema/ o com l'atac nocturn de les síl·labes que et regira dins del llit,/ dona estàtua,/ dona sola,/ vers en flames,/ sargantana,/ solell dona/ i dona obaga,/ no sé si ho deus al Freud que mai no has entès,/ a la fredor del marbre, a la tristesa del llapis/ o a l'eco dels teus ventricles.// I la sístole et parla de culpes,/ i la diàstole et diu que genètiques,/ i las vàlvules del cor,/ sempre,/ sempre,/ sospiren molt orfes."
("Culpes o fisiologia d'un cor" pertany al poemari de la jove poeta Maria Cabrera Callís "La ciutat cansada", guardonat amb el Premi Carles Riba 2016.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada