"Però allí, assegut a la taula del menjador del servei, amb un pitxer al seu costat i un paper al davant, hi havia un home força gras i força deixat, amb una gorgera una miqueta bruta i un vestit de tela basta i burella. Tenia una ploma a la mà però no escrivia. Semblava que estava en el moment de donar voltes a un pensament, amunt i avall de la seva ment, fins que el pensament prenia forma i impuls al seu gust. Tenia els ulls fits, arrodonits i entelats com una pedra verda de textura curiosa. No va veure Orlando. I aquest, tot i la presa que tenia, es va aturar en sec. Era un poeta? Estava escrivint poesia? 'Digueu-me', tenia ganes de dir, 'totes les coses de tot el món'. Car Orlando tenia les idees més boges, més absurdes, més extravagants, sobre els poetes i la poesia. Però, com parlar a un home que no et veu? I que en canvi potser veu ogres, sàtirs, o les fondàries de la mar. Així, Orlando romania mirant, mentre l'home girava la ploma cap aquí i cap allà. I mirava i meditava. I llavors, va escriure molt ràpidament una mitja dotzena de ratlles i va alçar la vista. Amb això Orlando, atabalat d'empegueïment, se'n va anar escapat i va arribar al saló just a temps d'agenollanar-se i d'acalar el cap tot confós, i d'oferir a la gran reina en persona una gibrelleta amb aigua de roses."
(Instantània de Virginia Woolf amb revelatge al català de Maria Antònia Oliver: "Orlando", tot plegat.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada