EL PARANY DE LA GUERRA O LA FALSA I CRIMINAL ABUNDOR

Deia mon pare sovint que, per als nens, que veien en l'horror de la guerra -la sagnosa guerra civil espanyola, obra magna o mestra del creador de mort Francisco Franco Bahamonde- l'ocasió per a fer-se els homes "de debò", el millor que podia passar és que el front no estigués gaire lluny d'ells. No és que els volgués malament -ell n'era un, per desgràcia-; ans al contrari, hi havia vist massa vegades com llucava la fam cada cop que l'arrel de la mort era trasplantada. N'opinava el mateix el poeta lleidatà Màrius Torres, qui, des del sanatori per a malalts de tuberculosi de Puig d'Olena -ell ho escrivia així-, a Sant Quirze de Safaja, la actual comarca, de nova planta, del Moianès, escrivia a la seva cosina Helena Pereña, el 10 d'octubre de 1938: "Tothom s'engreixa al front, me n'hi hauré d'anar..." El poeta mai no va sortir del centre sanitari. Hi va morir quatre anys més tard. Mon pare traspassà unes quantes dècades després com a conseqüència de la gana soferta durant aquells anys nefands i tràgics, tant com els de la violentíssima postguerra amb el seu silenci-estendard dels homes -els "de debò"- assassinats.