Crema l'estiu com un desig: el que va florir, floridura serà. Però, mentrestant, fruïm-ne:
"No he tornat capjup en la conformitat bovina al viarany o al solc,/ ni amb la passa cansada i el rostre sense espais d'un pastor de pretèrits,/ ni tampoc, anacrònic, amb l'estel rovellat del vell guerrer./ I encara que ho volgués, ¿com podria ser jo com aquell que fugí/ perquè dins del seu cor no volia acceptar la força de l'amor?/ Hom no vola vençut. Universal i anònim en el dolor del segle,/ dels arenys vaig anar a les nits gegantines de l'atlàntica mar,/ sense tristes banderes: perquè la falç del braç dormia a la cintura/ trobada sota l'ombra del til·ler de Roissy/ i la meravellosa esperança floria al cel d'exili,/ sens minva, jo, en la sang i en l'esperit d'invencible nuesa/ que, ell també, com el cor, no vinclaria l'ésser/ en la duració de les esperes ni en els destrets més aspres...// Deslligant i lligant horitzons i camins, la meva absència/ anà omplint-se de frondes que endolcien els vents del món per salvar l'arbre,/ i en l'eixut i fretura dels dies i els treballs, esbatanada o vessant-se difícil,/ obscura i llegendària,/ parlant amb la seva ombra d'esveltesa indemne,/ l'ànima es decantava al salm de pol·len,/ es calmava en les deus més secretes dels mites,/ escalava les seves fams,/ vestia el sol,/ salvadora i feixuga,/ aliada del somni,/ el pa,/ el ram/ i la finestra..."
(Fragment inicial d'"El fill pròdig", poema que Agustí Bartra va dedicar "a la memòria de León Felipe". La composició pertany al llibre "Els himnes", guardonat amb el Premi Carles Riba 1973.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada