"Mira'ls, ànima meva; són de debò horrorosos,/ semblants als maniquís i vagament ridículs;/ com els somnàmbuls, singulars i terribles;/ clavant no se sap on els globus tenebrosos.// Abandonats del tot per la divina espurna,/ com si miressin lluny, van amb els ulls alçats/ al cel; no els veureu mai que al paviment/ inclinin, somniadors, els caps afeixugats.// Així van travessant el negre il·limitat,/ germà de l'eternal silenci. Oh, ciutat!,/ mentre tu cantes, crides i rius al voltant nostre,// enamorada del plaer fins a l'atrocitat, mira!,/ jo faig igual com ells, però més embajanit/ em dic: ¿què hi busquen, en el Cel, tots aquests cecs?"
(Poema XCII, "Els cecs", pertanyent al llibre "Les flors del mal", de Charles Baudelaire, segons traducció de Jordi Llovet per a La Butxaca, 2010.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada